sábado, 7 de julio de 2012

Bodrios (I). Llach vs. Lorca



ESCRIU-ME AVIAT

Escriu-me aviat.
No tardis més,
no deixis que l'angoixa em guanyi.
No facis de la soledat
la meva fidel companya.
Fes-me veure el teu cos
enmig de les teves paraules,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.

Escriu-me aviat:
cada mot un gest,
cada frase una mirada.
Escriu-me aviat
i, en tant que puguis,
omple el buit de les paraules.
Cada síl·laba, un poc
de la persona aimada,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.


No facis de les ombres
el després de tantes besades.

 ESCRÍBEME PRONTO

Escríbeme pronto,
no te retrases más,
no dejes que la angustia me gane.
No conviertas a la soledad
en mi fiel compañera.
Hazme ver tu cuerpo
entre tus palabras,
tus ojos con las “os”,
y con las “tes” tus hombros.

Escríbeme pronto,
cada palabra un gesto,
cada frase una mirada.
Escríbeme pronto
y hasta donde puedas
llena el vacío de las palabras.
Cada sílaba un poco
de persona amada,
y con las “os” tus ojos
y con las “tes” tus hombros.


No hagas de las sombras
el después de tantos besos.

             Lluís Llach, 1975

                                  EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA

                                             Amor de mis entrañas, viva muerte,
                                             en vano espero tu palabra escrita
                                             y pienso, con la flor que se marchita,
                                             que si vivo sin mí quiero perderte.
                                             El aire es inmortal. La piedra inerte
                                             ni conoce la sombra ni la evita.
                                             Corazón interior no necesita
                                              la miel helada que la luna vierte.
                                              Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
                                              tigre y paloma, sobre tu cintura
                                              en duelo de mordiscos y azucenas.
                                              Llena pues de palabras mi locura
                                              o déjame vivir en mi serena
                                              noche del alma para siempre oscura.

                                                                         Federico García Lorca, 1935